Qualsevol dia al capvespre, darrera de la finestra, sents el seu alè de tardor,
dolç i trist és com un plor, que el vent ens acosta i que truca a la porta.
El sents allí, no li cal dir una paraula, per saber que ha arribat al fi, el temps de pluja,
temps d'estimar-se a mitja veu, de collir el que van llençar a tot arreu, és el temps de pluja.
De tornar a buidar l'armari, mentre els fulls del calendari van caient sense
fer soroll, és el temps de pluja.A prop del foc, per a tots dos hi ha lloc.
